Visitant la pagina de Child’s mind innovation, vaig trovar aquest interesant article de Monika Conway . “The intersection of Sport and Creativity”. aquest article explica literalmet això: “On és la intersecció  entre sport i creativitat ?Son els nostres fills els Mestres de la seva propia creativitat quan practiquen un sport?  les seves inherents habilitats són millors que  les practiques que els hi proposem ? Els Jocs Olímpics són sempre una Excel·lent oportunitat per motivar i inspirar als nois en diferents practiques, una  vegada ja estan, captats deixem als nois que descobreixin noves formes de fer servir el seu cos, descobreixin de que són capaços i com fer servir la seva inesgotable energia vital. Així, per exemple , després de veure els salt de llargada dels jocs Olímpics, els meus nois estaven plens d’energia i motivació , van improvisar un fossar de salts i van afegir uns capses de cartró per fer-ho més motivant. Les normes canviaven constantment i els reptes pujaven de nivell. De mica en mica ells estaven inventant el seu propi sport. Com poden ser els nois creatius amb l’esport? Els meus nois no han mostrar cap interès per formar part d’un equip reglat, ells gaudeixen de l’oportunitat d’inventar el seu propi joc, tot el contrari d’aquells que practiquen esports reglats on aquestes mateixes normes i les instruccions que els hi donem els adults fan que la creativitat sigui residual.” Doncs bé , li dono tota la raó a aquesta autora, l’esport actual és tremendament limitant, avorrit i selectiu. i així no és d’estanyar que els nois acabin per abandonant  farts i desmotivats. Calen noves politiques esportives que prioritzin aquests valors  i els qui liderin aquest grups entenguin que no val amb copiar les dinàmiques dels adults sinó que hauríem de fer exactament TOT EL CONTRARI.  Com vaig repetint  des d’un inici :DEIXEM QUE ELS NOIS JUGUIN