kids soccer team in huddle
Ens fem ressò de l’article d’opinió que Susana Quadrado signa a les pàgines de La Vanguardia en relació a la baralla que van protagonitzar els pares dels equips infantils del l’Alaró i el Collerenc. En l’article l’autora es declara fascinada de com la gent s’escandalitza per aquest fet puntual quan, segons ella, això passa molt més sovint del que es pensa (això és així, tots ho sabem).
El fet és que, aquest incident, li dona l’oportunitat per reflexionar: ”Senyors, estem parlant d’esport, infantil, formació, valors, companyonia, esforç, respecte…” ”es violència que dos adults s’esbatussin en mig d’un matx? I tant! Es violència amenaçar a un fill de prendre-li el mòbil si falla o retreure-li que no fortes una puntada al rival per traçar una jugada? I tant!
També dedica algunes paraules als entrenadors que, en el seu afany de guanyar, fan que els nois i noies en categories de bàsquet formació apliquin tècniques complexes no permeses com bloquejos o zones.
Per acabar, recorda un cartell que hi va trobar en un vell camp de rugbi ”Recordeu que hi ha nens mirant“.
Ostres! Molt d’acord amb l’article de la Susana Quadrado, quina llàstima que l’esport no estigui TOTALMENT dedicat als nois i noies. Que hagin altres actors (clubs, entrenadors i pares) que agafen rols protagonistes quan haurien de ser molt secundari.
I es que aquesta societat té la necessitat de projectar-se sobre qualsevol per mostrar certa capacitat (en aquest cas incapacitat) però que ho facin sobre els nois i noies es un fàstic. Que fan les televisions retransmetent partits infantils en prime-time? Que fan els comentaristes parlant dels nois i noies com si fossin professionals? Tot plegat un desastre. Deixeu que els nois i les nois JUGUIN!
